pos amb millor o pitjor sort, totes les plantufles han anat fent... algunes han tingut una mort una mica més violenta que d'altres... (aixòs és el què en va quedar del primer enciam que va ser caçat, el 27 de maig)
un dia després moria la pebrotera d'una mort lenta i dolorosa, d'una mena d'úlcera d'estómac que encara no he averiguat de què es deu, ni entrant a tots els foros de jardinaria urbana del món... Primer van ser els pugons... i a falta de marietes (se'ls cruspeixen!), vaig respallar-li les fulles una per una amb un pinzell... I poc més tard li descobríem un foradot a ple estómac que la travessava completament. Va ser la primera en caure de mort natural... aquell dia va ser trist..., després, com sempre en aquesta vida, la costum t'insensibilitza...
A la terrasseta l'11 de juny ja hi feia una solellada de pepinus! I per protegir una miqueta l'hortet de les cremades vàries hi vai posar una tela perquè tingués una mica d'ombreta. La dama i senyora de l'hort no es va tallar ni un pèl de seguir creixent amunt, amunt (tot i el pols que hem mantingut durant aquest mig any ella, jo i les canyes!). Valenta ella, que ha seguit produint tot i les dures sessions de perruqueria a les que ha estat sotmesa (us juro que l'any vinent aprendré a posar canyes i a posar les tomateres com cal!). Les tomates, sucosíssimes!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada